Dolça i suau, el dolç pastís es cobria de sucre. Neva. La noia mirava amb nostàlgia els vells diaris, bruts de temps. Records estampats en pàgines grogues que perdurarien allà sempre més. No pretenia borrar-los d’aquest petit pastís, però no els va obrir. Masses memòries de temps durs, en els quals ella era una petita estudiant, esperant créixer per poder ser algú; no sentir-se un llibre més d’una biblioteca, volia ser un best-seller.
Els anys havien passat i la nostra best-seller havia treballat dur, havia aguantat a peu de canó. No havia tornat a sentir aquella impotència, aquella fam incontrolable de coneixements… La vida triga a arribar, però quan arriba, si has passat pel camí que tocava i has caigut, però t’has aixecat, disfrutaràs de la teva pròpia vida.
6 comments
Trackback e pingback
No trackback or pingback available for this article
Increïble! Una potència bestial el principi! Pura poesia…. Crec que visitaré més sovint aquest blog. Si no és massa demanar, quina edat tens?
Mare meva! “bruts de temps”…. Amb què t’has inspirat? Fets reals? Salutacions escriptor!
Estava buscant algun blog que em pogués recordar a literatura en estat pur… Ho he trobat, només diré això!
Benvolgut/a:
Em sap greu no haver contestat abans a la seva demanda sobre el que n’opino del seu blog, però sóc d’hàbits molt metòdics i he establert una rutina sacra en el meu dia a dia. Només obro el meu bloc els diumenges al vespre i normalment deixo el correu a mans de la meva secretària.
Avui, encara no sé ben bé com, he trobat una estona morta mentre espero el taxi que m’ha de dur a recuperar-me d’una bronquitis mal curada, i he dicidit respondra-li.
Que que n’opino del seu blog?
Qualsevol blog és un crit que es vol fer oïr des de la raó d’un mateix, però si el blog és de poesia, hi trobarem raons que la pròpia raó no comprendrà, i això és potser el més interessant.
Com diria Rainer Maria Rilke a “Cartas a un joven poeta”, jo li recomanaria el següent: Si el que escriu no el fa trontollar des dels fonaments fins a les golfes, si el que escriu no li deixa nafres a les mans i sang al paper…més val que ho deixi estar.
Personalment, i no sóc ningú per donar consells, l’animo a continuar, sobretot perquè jo mateix podria contar amb els dits de les mans els/les joves que es dediquen a aquest noblíssim art i, encara que incipients i un xic fràgil de forma,els seus poemes tenen ja un contingut madur.
Espero haver satisfet la seva demanda
Joan Sanahuja
p.d. Per cert no ha pensat obrir una carpeta on hi pugui participar tothom que ho desitgi?
Moltes gràcies per la seva opinió, n’estic molt agraïda. Procuro esforçar-me, però a vegades tinc la sensació que ningú llegeix el meu bloc, que simplement estic sola amb els meus textos. Vull millorar, ho necessito, però poca gent es para a fer el que vostè a fet. Procuraré millorar les formes, el seu comentari m’ha ajudat a seguir amb aquesta tasca, amb l’esma de que algú disfruti llegint aquests breus textos.
En quan a la carpeta, no sé com es fa, ara miraré si trobo la solució, però m’encantaria obrir una carpeta on tothom pogués participar. Merci per la seva inestimable ajuda, i per demanar als concursants de Bimbirimboies que consultin el meu blog. Li estic molt agraït.
Me n’havia oblidat,
he demanat als concursants del Bimbirimboies que consultin el seu blog, i n’opinin.
No es mereixen
Joan Sanahuja