Oh súbdits insignificants, que preteneu que siguem nosaltres qui matem al drag. No som sempre els més nobles els que afrontem la realitat, sinó que els qui s’amaguen esperant algun salvador per poder-lo idolatrar. No, els nostres cavallers donen sa vida per gent com vosaltres, i jo, una altra princesa esperant el seu noble príncep blau, s’ha cansat de fer companyia a la lluna. El sot-arrel de la passió m’ha obligat a abandonar la meva estància i vestir-me de valor, per enfrontar-me al monstre que assetja al meu poble, i si, potser caure en la batalla, potser no arribarà el príncep blau, però tampoc l’espero. Espero al drac.
4 comments
Trackback e pingback
No trackback or pingback available for this article
Què vols dir amb tot això? Té algun missatge enterrat?
Bé, jo crec que el missatge és clar. No podem esperar que algú ens ajudi, hem de voler enfrontar els problemes. M’equivoco Kumba?
Sense dubte un molt bon escrit! M’agrada la simplesa però originalitat del text. Espero més històries com aquesta!
Josep, la Josefina té raó, la meva història pretén explicar que no ens podem sentir com princeses en perill i esperant a que algú ens ajudi. Hauríem de tenir el control de nosaltres mateixos i ser capaços d’enfrontar-nos al que la vida ens posi al davant, ja sigui una crisi o qualsevol problema convencional. Lali, merci! Però aquesta història té mancances que espero millorar amb aquest blog i les critiques que feu vosaltres! Moltes gràcies a tots els lectors!